Literatura destinada a un públic infantil.
Al s. XVIII s’inicià a Europa l’interès pels infants i com a conseqüència d’això es desenvolupà una
literaturainfantil
escrita de caràcter didàctic i moralitzant, que pretenia de combinar el
divertiment amb la instrucció. Alhora, els contes populars, explicats
oralment des de temps immemorial, foren recollits des de la primeria del
s. XIX per folkloristes, com els germans Grimm, i posats per escrit
(1812). Perrault ja n'havia publicat una selecció el 1697. A mitjan s.
XIX hom en féu edicions dedicades als infants, il·lustrades per
dibuixants famosos, com A.Rackham. Autors com Andersen escriviren contes
per als infants (1835). Seguiren les novel·les: meravelloses (
Alícia al país de les meravelles, 1865, de Lewis Carroll;
Pinocchio,
1882, de Collodi), d’aventures (adaptacions de les de Jules Verne i
Stevenson, que havien estat precedides per les obres de Defoe al s.
XVIII), de fets extrets de la vida real (
Les aventures de Tom Sawyer, 1879, de Mark Twain;
Heidi, 1880, de Joanna Spyri) o d’animals (
Llibre de la jungla, 1894-95, de R.Kipling). Tota aquesta producció acabà arraconant la
literatura didacticomoralitzant anterior. El llibre i la revista
infantil
—que també havia començat al s. XVIII. es transformaren en el contingut
i en la presentació. Al s. XX s’han estès els llibres d’imatges i les
historietes il·lustrades. El públic lector s’ha ampliat més i més més,
gràcies a la implantació de l’ensenyament primari obligatori, a la
creació de biblioteques populars amb seccions infantils i al gran
desenvolupament de les revistes, convertides en “objecte popular”. Entre
els escriptors i dibuixants de la primera part del segle han esdevingut
clàssics Barrie (
Peter Pan, 1906), Kaestner (
Emili i els detectius),
Richmal Crompton (amb una trentena d’obres sobre William, nen anglès no
conformista) i Jean de Brunhoff (àlbums Babar, 1931). Són molt
populars, des dels anys trenta, els llibres i les revistes inspirats en
els dibuixos de Walt Disney. Acabada la Segona Guerra Mundial és
constituí l’International Board of Books for Young People, que des del
1956 concedeix, cada dos anys, el Premi Internacional Andersen de
literaturainfantil.
La producció ha augmentat extraordinàriament, i les tècniques del
gravat s’han perfeccionat. Han continuat les reedicions d’autors
clàssics, i n'han apareguts de nous que s’han fet aviat populars, com
Astrid Lindgren (
Pippa, 1944), Enid Blyton, amb una obra d’un valor literari discutible, i Hergé, autor de les
Aventures de Tintín, aparegudes en forma d’historietes il·lustrades. En la
literatura castellana tenen una gran qualitat els llibres infantils d’Anna M.Matute.
Tornar a dalt
La literaturainfantil als Països Catalans
Als Països Catalans, el paper de la
literaturainfantil
ha estat més important que en els països de desenvolupament
politicocultural normal, puix que no solament ha estat un complement de
l’escola, sinó que sovint ha hagut de suplir el que l’escola no feia.
Llevat d’un llibre pedagògic com la
Doctrina pueril, de Ramon Llull, les primeres obres no apareixen fins a la Renaixença:
Lo llibre dels Àngels, de Francesc Pelagi Briz (1865), de caràcter moralitzant, i
Lo llibre de la infantesa,
de T.Thos i Codina (1866), inspirat en rondalles populars. La producció
en català era pobra, i els escriptors catalans escrivien en castellà
per als infants. El Modernisme i el Noucentisme, en llur afany d’educar,
de renovar i de catalanitzar el país, contribuïren a canviar la
situació. En aquesta etapa, que arriba fins a la guerra civil de
1936-39, hom s’esforçà a multiplicar la producció, a assolir un alt
nivell literari i editorial i a fer arribar els llibres als infants de
totes les capes socials. Diverses editorials dedicaren tota o una part
de llur producció als infants: unes eren de caràcter popular, com
l’Editorial Baguñà, que publicà
En Patufet (1904-38), la primera revista
infantil
en català, profusament il·lustrada, que amb les seves col·leccions
annexes assolí una extraordinària difusió; unes altres seguiren la línia
“culta”, com L’Avenç, que edità traduccions de clàssics infantils i el
setmanari
La Rondalla del Dijous (1909), amb contes
d’autors selectes catalans i estrangers; cal citar també Muntañola, que
publicà llibres esplèndidament il·lustrats, sovint de rondalles populars
i amb texts de J. Carner, C. Riba, etc.; destacaren, així mateix,
Editorial Catalana (1918) i Editorial Mentora (1926), amb la seva
continuadora l’Editorial Joventut (els anys trenta), que incorporaren al
català els clàssics de la
literaturainfantil
universal. La Mancomunitat, la Generalitat i, sobretot, l’Associació
Protectora de l’Ensenyança Catalana publicaren —dins la norma
noucentista de l’obra ben feta— llibres d’una gran qualitat per a les
escoles. Els millors escriptors de l’època dedicaren part de la seva
obra als infants. Així, Carles Riba escriví
Les aventures de Perot Marrasquí (1917) i
Sis Joans (1928), J.Salvat-Papasseit,
Els nens de la meva escala (1926), Carles Soldevila,
Lau o les aventures d’un aprenent de pilot (1926), etc. Els autors especialitzats en el gènere foren Josep M.Folch i Torres, principal col·laborador d'
En Patufet, amb les cèlebres
Pàgines viscudes, i autor de nombrosíssimes novel·les i obres de teatre, Lola Anglada, alhora escriptora i dibuixant (
En Peret, 1928), i Clovis Eimeric (
El cavaller de la Creu, 1926). Tots aquests escriptors col·laboraren en revistes infantils, com
La Mainada (1921-23),
Virolet (1922-30),
La Rondalla del Dijous (segona època, 1924),
Jordi (1928),
Plançons
(1933), etc. Molts llibres i moltes revistes duien il·lustracions de
X.Nogués, Obiols, Joan d’Ivori, Torné-Esquius, Apa, Llaverias, Junceda,
Emili Ferrer, etc. A partir del 1939 es trencà aquesta línia de progrés,
i hom no assolí una certa normalitat fins els anys seixanta, amb
l’aparició de
Cavall Fort (1962) i la reforma de
L’Infantil (1963), que després adoptà el nom de
Tretzevents,
la concessió del Premi Folch i Torres de llibres infantils (1963) i la
fundació de l’Editorial La Galera (1963) amb col·leccions adreçades a
totes les edats del nen: des que no sap llegir, com la col·lecció
“Parlem” de llibres constituïts únicament per imatges, fins a les
preadolescents com “Els grumets de la Galera”, passant pels llibres de
contes populars que ha contribuït molt a revaloritzar. El 1975 començà
la col·lecció “La Xarxa” de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, de
temes i per a edats diverses. L’editorial Juventud publica en català les
famoses
Aventures de Tintin. Altres editorials són
Martí Casanova, Hymsa, etc. Per als adolescents, les col·leccions “El
Nus”, actualment de Laia, i “l’Esparver” de La Magrana. Augmenta
considerablement la producció de llibres escolars, com els de Teide.
L’any 1977, hom creà la revista
Rodamón, per a
adolescents, amb un caràcter marcadament periodístic. Els escriptors més
destacats, entre molts d’altres, en el camp del llibre
infantil
i juvenil, són Josep Vallverdú, Joaquim Carbó i Oriol Vergés. Els
millors dibuixants del país il·lustren llibres i revistes. Diversos
treballs —estudis i bibliografies— han estat dedicats al llibres
infantil,
així com premis als millors escriptors i il·lustradors (l’Apel·les
Mestres, creat el 1981 i el Catalònia d’il·lustració, creat el 1984, en
són bons exemples). Durant l’any 1981, uns 1200 títols de la producció
editorial catalana corresponien a llibres per a infants. També el mateix
any se celebraren a Barcelona les Primeres Jornades Catalanes del
Llibre per a Infants.
