L'escola
de la meua infància era un poc especial.
 |
| http://coralesquitx.blogspot.com.es/2013/05/creu-de-sant-jordi-per-maria-martorell.html |
especialment.
Cada
dia de matí, ens reuníem tota l'escola, mestres i alumnes (no sabria dir si els
d'infantil també), a una sala polivalent que era com un teatre romà, salvant les
distàncies. Eren unes escales amples que ocupaven la sala de costat a costat;
seiem tots a terra, i a la part de baix el director de l'escola, Jordi Galí, un dia sí
i l'altre també ens parlava breument d'algun tema concret important per a la
nostra educació: d'actualitat, algun pensament, alguna reflexió. A continuació la
mestra de català, Maria Martorell, dirigia algun cant en el qual tots participàvem.
Ambdues coses ens mantenien a tots molt atents i ens feien pensar
de manera individual. Una bona manera de començar el dia. En aquest
ambient,
les cançons que cantàvem sovint pertanyien a poemes d'autors cabdals
de la literatura catalana. D'altres vegades eren cançons populars catalanes.
Maria
Martotell era un gran personatge i la recorde amb molta estima per com vivia
tot el que ens ensenyava.
"
Estava dotada per una sensibilitat i cultura literària i musical única que li permeté
elaborar, amb gran encert, adaptacions al català de cançons tradicionals
i d’autor d’arreu del món", diuen a la web L'auditori de l'Orquestra Simfònica
de Barcelona i Nacional de Catalunya en el primer aniversari de la seua
mort.
El
1962 va fundar el cor infantil L’Esquitx, vinculat a la Coral Sant Jordi que dirigia
el seu germà, Oriol Martorell i Codina. Va col·laborar en l'elaboració d'uns
cançoners, del mateix nom que el cor, que més endavant han passat a formar
part de les recomanacions de la
Generalitat Catalana per a
l'educaci musical
a les escoles. El 2013 El Govern de Catalunya li concedí la Creu de Sant
Jordi.
Una de
les cançons que recorde, per citar-ne alguna, era "Tinc un arbre
amic"
Tinc
un arbre amic,
tinc
un arbre amic,
que de
tots els arbres
és per
mi el més bonic.
Volen
estornells,
volen
estornells,
i el
cel de la tarda
és
alegre si hi són ells.
Aquestes
cançons, que cantava de xicoteta o de joveneta, les porte gravades al
cor. Tant és així que molts matins, quan porte als menuts més matiners de l'escola
on treballe a la seua classe d'infantil, els en cante alguna. Això els agrada
i a mi em fa sentir bé. N'hi ha moltes de cançons que em ballen pel cap i
m'ajuden a començar el dia amb un somriure: L'esquirol, Marrameu, Puff, Cada
dia al dematí, Tots els nens del meu carrer, Ton pare no té nas, La cigonya,
Qui canta els seus mals espanta...
I em
vénen al cap moltes altres cançons que no sé ubicar massa bé. No sé si me les
ensenyaven a l'escola o les aprenia a casa amb discos d'Ara va de bo amb
Àngel Daban o Xesco Boix entre d'altres, que em compraven els meus pares,
o qui sap si era gràcies a ambdós fets. Tan se val, són del meu passat com ho
eren del passat de molta gent de la meua generació i m'agradaria pensar
que continuen formant part de les cançons que canten els nens i les nens
d'avui dia Una dona llarga i prima, el gripau blau, Uni dori, Nero nero nas, Pere
Peret pintor...
Hi ha
poca gent, aquí a València amb qui puga compartir aquests records, de manera
que podria pensar que aquestes cançons no formen part del cànon popular
català general sinó només d'una part del territori. Per sort, però, he descobert
alguna persona amb qui compartisc aquestes cançons. Gent que hformat
part d'un cercle on el patrimoni català era important. I després dels anys, en
moments d'alegria, cantem a cor les mateixes cançons infantils, amb accents
diferents. el cercle no és molt extens però existeix. Tot un gust i una demostració
que aquestes lletres i aquestes melodies formen part d'un tresor comú,
d'aquesta herència que va passant de generació a generació aquí i allà i
que
ens uneix igual com ho fa la llengua que compartim.
Hi ha
un altre aspecte, al llarg de la meua educació primària, que va ser prou significatiu:
els poemes apresos de memòria. Hi havia moments molt especials, tots
els anys, en què no hi podien faltar. Els que recorde amb més sentiment són
els poemes de Nadal. I em fa gràcia verue'm dreta dalt de la cadira a casa els
meus avis de Sabadell, la taula encara parada, plena de torrons i neules, la família
expectant i l'avi amb el sobre de les estrenes a la mà. Cada any el poema
era diferent i cada any totes les nétes en recitàvem un o altre. N'érem cinc.
El títol primer, ben clar; tot el poema de dalt a baix, serimoniosament a poc a
poc; uns segons de silenci i el nom de l'autor: Guerau de Liost, Marià Manent,
Joan Salvat Papasseit, Josep Carner, Joan Maragall, Maria Mercè Marçal,
Àngel Guimerà, Josep Vicent Foix, Josep Maria de Sagarra.
Potser
no tots formen part del cànon a nivell individual, però en conjunt sí que representen
una tradició que marca fortament la nostra identitat. Val a dir que quan
ens apreníem aquests poemes no treballàvem els autors, ni el seu estil, ni l'àpoca
en la que van viure. L'única cosa que fèiem era gaudir de les paraules escrites
i de les paraules sonores, que ens esforçàvem tant per pronunciar amb delicadesa
i claredat. En aquell moment no érem conscients de la importància que
aquells versos tenien en la nostra cultura. Però més endavant, quan a la secundària
ens en van parlar, els vam analitzar, els vam ubicar en la història i en la
geografia, aleshores ja els coneixíem, ja formaven part de nosaltres. Tenia
molt més sentit parlar-ne i estudiar-los més a fons.
Aquesta
oportunitat de rececar poemes del bagul dels records ha fet reviscolar el meu
bagatge poètic. M'he pres un temps per a rellegir-los de cap a peus i m'he
imaginat xicoteta i espavilada fent viva la nostra cultura. Al mateix temps m'ha
envaït un cert sentiment de tristesa: Visc a València i els meus fills no han
tingut aquestes experiències a l'escola i em dol. Per sort les noves tecnologies
acosten els poemes a mestres i alumnes i podem trobar iniciatives que
hem de tenir sempre a l'abast per a no oblidar-nos d'incloure poemes allà on
pugam. I crec que des de les escoles, les biblioteques, editorials i llibreries s'està
fent un esforç important en aquest sentit. Dos exemples de la xarxa:
Bibliopemes
i Lletra.
Pense que la poesia no ens ha de fer por, que les paraules difícils no ens han d'aturar, que les idees elaborades ens han d'esperonar i estimular. É ben cert que per tal que una societat puga produir bona literatura ha de conèixer els seus autors en profunditat, i cal oferir-los també als més menuts. Però per a mi conèixer-los no és només estudiar-los dins el currículum i fer-los entenedors tradicions.
Quan
vaig entrar a la meravellosa etapa de la joventut, vaig descobrir els poetes
d'una altra manera, a través de les cançons dels cantautors que en aquella
època eren tant necessaris per a mantindre viva la flama de la nostra cultura:
Lluís Llach, de Joan Manuel Serrat, de Marina Rossell, de Raimon o de Maria
del Mar Bonet. Haig de reconèixer, però, que el meu coneixement no era massa
profund, només em sabia alguna cançó de cadascun d'ells i, novament per
culpa de la meua memòria tan feble, no les recordava senceres gairebé mai.
Ara bé, m'unien fortament al col·lectiu al qual jo pertanyia: joves
amants de la
pròpia cultura i convençuts que ningú ens l'havia de furtar.
Aquests són alguns dels poemes clàssics musicats que m'uneixen a tota una generació de la nostra terra.
La casa
que vull de Joan Salvat Papasseit,
cantat per Lluís LLach
Vinyes
verdes vora el mar de
Josep Maria de Sagarra, cantat per Lluís Llach
La
Balenguera de Joan Alcover, cantat per
Maria del Mar Bonet
La
Santa Espina d'Àngel Guimerà cantat per
Marina Rossell
L'emigrant
i Virolai
de Jacint Verdaguer cantats per Marina
Rossell
Res no
és mesquí de Joan Salvat Papasseit
cantat per Joan Manuel Serrat
Cadascun
d'aquests cantants té, en el seu repertori, més poemes de grans poetes
catalans. Jo no n'era conscient en aquell moment i aquesta situació em fa
pensar com hauria sigut d'interessant per a mi i els meus companys, si haguérem
treballat a l'institut aquestes lletres, aquesta poesia que forma part
de la
nostra història literària. La relació que la literatura té amb el món proper als
joves és un dels aspectes cabdal per tal d'aconseguir que en gaudisquen i que
l'entenguen.
